Locke: Teoria Política

"Assaig sobre el govern civil"

• La teoria de l'origen diví dels reis.

Locke manté que admetre la teoria de l'origen diví del poder implica l'acceptació de que els homes no són lliures i iguals, idea que Locke rebutja, ja que segons ell, tots som lliures i iguals per naturalesa.

• L'estat de la natura i la llei moral natural.

Per Locke els homes són lliures, iguals i independents i en el seu estat natural (en el qual no hi ha cap organització política) els homes poden violar lliurement els drets i llibertats dels altres. Segons això, la fi primer de la comunitat política ha de ser garantir la seguretat, la propietat i la llibertat dels seus ciutadans.

• La llei natural i la llei positiva.

Locke va distingir entre la llei positiva i la llei natural.
La llei natural és pròpia de l'estat de naturalesa i és la llei de la raó.
Aquesta llei garanteix als individus una sèrie de poders concentrats en dos aspectes: el poder de legislar (establir lleis) i el poder de castigar (poder defensar-se contra les agressions a la llei i als drets naturals).

• El dret de propietat privada.

Segons Locke, els homes també tenen drets naturals, i entre ells hi ha el de la propietat i el de poder heretar la propietat.
El fonament de la propietat es fonamenta en el treball. Atès que l'individu, que és lliure, és propietari de la seva persona, també ho serà de l'esforç que faci amb el seu esforç, i també.

• El pacte social.

En l'estat natural, abans de l'existència dels governs, era difícil la pròpia defensa. Aquest és un dels inconvenients de l'estat de la natura, de manera que per assegurar la pròpia vida, la llibertat i la propietat, els homes es van posar d'acord per la creació d'un nou ordre social, un govern.
• El govern social.
L'únic mitjà per impedir que l'autoritat sobirana es converteixi en despòtica és la divisió de la sobirania o la divisió dels poders. Els dos fonamentals són el legislatiu i l'executiu. El tercer és el poder federatiu.

Locke: Teoria del coneixement

"Assaig sobre l'enteniment humà"

• La gènesi de les idees.

La gènesi de les idees prové de l'experiència, però aquesta, al mateix temps ens imposa dos límits.
Amb aquestes idees, Locke, s'aparta del racionalisme cartesià per donar lloc a una nova corrent filosòfic, l'empirisme.

• La noció de les idees. Classes d'idees.

Hi ha per Locke dos tipus d'idees, les idees simples i les idees complexes. Aquestes últimes provenen de la combinació de les simples.

• Idees simples

Les idees simples són com "àtoms de coneixement", ja que no són combinacions d'altres i d'elles neix el nostre coneixement. Hi ha tres tipus: les que provenen de la sensació, les que provenen de la reflexió i les que provenen a la vegada de la sensació i de la reflexió. Dins de les idees de sensació, Locke distingeix les idees de les qualitats primàries i les idees de qualitats.

• Idees complexes

A diferència de les simples, en les idees complexes es desenvolupa una activitat del nostre enteniment ja que s'associen o s'uneixen diverses idees simples.
Hi ha tres classes d'idees complexes: idees de substàncies, de modes i de relacions.
Locke va criticar les idees de substància dient que són només una col•lecció d'idees simples.

• Anàlisi del llenguatge.

En la seva obra, Locke fa una anàlisi del llenguatge, ja que, encara que les idees i les paraules estan íntimament relacionades, les idees, en representar coses naturals, són signes naturals i les paraules són signes convencionals.

• Examen dels límits del coneixement.

Com l'abast del nostre coneixement és limitat, en algunes ocasions hem de comptar amb la facultat del judici o d'opinar. El judici és la presumpció que una cosa és d'una determinada manera quan no la coneixem prou.
Així mateix s'ha de ser tolerant amb els altres, ja que ningú pot afirmar que té la veritat.

Text Hume Déu

Hume diu que si les idees es deriven de les nostres impressions, aquest poder s'ha de manifestar als nostres sentits. Hume critica als cartesians dient, que ells deien que havia un ésser que dóna energia a tots els altres. Ell diu que les idees sobre deïtat no són més que una composició de les idees que adquirim en reflexionar les nostres ments. Diu que les nostres ments nomès ens donen noció d'energia, i que l'experiència nomès ens mostrarà objectes continguts. Explica, que no tenim cap idea absoluta de força o energia, i que aquestes paraules no poden dir res ja que poden haver sigut adquirides per l'hàbit. Finalment, diu que si les persones que llegim això notem dificultat i que per tal de resoldre això haurà de dir una cosa molt nova i extraordinària.

Text Hume Realitat Exterior

Hume diu que el lector veurà que la filosofia d'aquest llibre és molt escèptica i que ens dirà els límits i els defectes de l'enteniment humà. També diu qeu gairebé tot raonament es redueix a l'experiència i que la creença nomès és un sentiment que ve produït per l'hàbit. Diu que és el mateix la creença amb una existència externa, ja que aquesta pot desapareíxer. Finalment, diu que assentim a les nostres facultats i emprem la raó perquè no ho podem evitar.

Abstract text 3, últims tres paràgrafs

Hume mostra una crítica a la relació causa-efecte. Posa l' exemple d' Adam i diu que no podem dir que una cosa sigui certa perquè sigui constant i hagi passat abans. Diu que no hi ha cap conexió entre abans i després, passat i futur, per tant no podem afirmar que una cosa que hagi passat abans torni a passar en el futur. Per tant, arriba a la idea de que estem determinats per costums i diu que nomès ens podem refiar de les qualitats sensibles. Aleshores, quan una bola xoca amb una altra, la ment observa el xoc de manera ràpida. Finalment, diu que Adam no podrà saber mai o verificar el discurs o tractat de la naturalesa.

Abstract "bola de billar"

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

Comentari:

Hume explica el xoc de dues boles de billar i diu que és un exemple tant perfecte ja que és una relació causa i efecte ja sigui per reflexió o sensació. Diu també que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment, i diu, que la contigüitat entre espai i temps és una circumstància neccessària per a la causa. També diu, que mentre que en una bola era la causa, en l'altre era l'efecte.
Prova també, que amb altres boles sempre provoca el moviment d'una altre i per tant, arriba a la conclusió de que hi ha una tercera circumstància entre la causa i l'efecte que seria la conjunció. Explica també, que no pot descobrir res d'aquesta causa i que sempre que ha fet l'experiment el resultant sempre és el moviment d'una altre bola. Finalment, dui que no pot descobrir res més sobre això.

El jo existeix

Jo crec que el jo si existeix, però que varia al llarg del temps. Jo crec que Descartes tenia raó al afirmar que el jo és la única cosa a la qual no podem negar l' existència, però penso una mica com Hume, que el jo varia al llarg del temps i de la vida. Relaciono el jo amb el meu subjecte, el meu pensament i crec que això és el jo. Jo penso, que al mirar una foto del passat puc dir aquest sóc jo, però el jo del passat és diferent al jo d’ ara ja que el jo ha variat al llarg del temps. Relacionaria el jo amb l’ ànima, ja que el jo seria com la part interna del nostre cos i seria la nostra part privada ja que ningú sap el que pensem. Finalment diria que el jo si existeix però que canvia constantment.

Prova Descartes

1-. Hi ha molts que pensen que és difícil conéixer Déu, i diuen que no tenim que elevar el seu esperit per sobre de les coses sensibles i que tenim que estar acostumats a fer-ho amb l'imaginació, que és un mode de pensar de les coses materials. Tot i que els filòsofs de les escoles no admeten que en l'enteniment no hagi estat en els sentits, és cert que volem utilitzar l'imaginació per comprendre-les, però els sentits no ens asseguren res, i l'imaginació i els sentits no ens asseguren res sinò intervé l'enteniment.
2-. Inintel·ligible: que no és pot entendre ni comprendre.
Imaginació: capacitat de pensar situacions irreals i coses inexistents.
3-. No ens poden dir res ja que els sentits ens enganyen, pot haver-hi un geni maligne que ens enganyi els sentits i que ens faci veure el món tal com ell vol i nomès ens podem refiar del jo.
4-. Podriem comparar l'idea d'ànima amb Plató ja que ell donava molta importància a l'ànima més que al cos ja que deia que l'ànima és el que controla el cos. Podriem dir també que l'ànima és el jo i és l'únic del que ens podem refiar i l'ànima és la part més important de les persones, ja que és el subjecte.
5-. Jo crec que Descartes diu que és més fàcil conéixer l'ànima que el cos, ja que coneixem millor el nostre pensament i el subjecte més que el nostre propi cos, ja que sabem millor el que pensem que com és el nostre cos, els òrgans que té i com funciona. Finalment diria que té raó al dir que és mes fàcil conéixer l'ànima que el nostre cos.