Hobbes i Rousseau

Hobbes defensa que si una societat no té un cap que mani als altres democràticament i que els individus escogeixen perquè prenguin desicions sobre això i escollir aquesta resposta.

Jean-Jacques Rousseau defensa que el home és bo i seria una societat sense cap, igualitària que va en contra de la propietat privada.

Jo crec que la teoria de Hobbes és mes coherent ja que l'altra no té cap sentit. Tal com diu Hobbes l'ésser humà és malvat per naturalesa i que neccessita un cap que escogeixen els altres per tant que aquest mantingui la pau i la llibertat de la societat i s'encarregui dels problemes. La teoria de Rousseu mostraria un comunisme molt gran i el comunisme nomès esta be com a idea, no com a societat.

Comentari doc.1 L'individu possessiu

1-. Diu que l'individu ha de ser lliure de la dependència dels altres i l'individu no deb res a la societat.
2-. La llibertat individual.
3-. Vol la llibertat dels individus per sobre de tot i vol que l'home sigui independent i no depengui ni de la societat ni de l'Estat.

Definicions

-Raó teòrica: aquella que s'orienta cap a contemplar el món.
-Raó pràctica: aquella que orienta l'acció del que passa i no contempla.
-Metafísica: tot alló que és troba més allà dels nostres sentits i de les explicacions científiques.
-Ultimitat: és arribar a les respostes últimes de l'home com el sentit de la vida.
-Subjecte: defensa que sense el subjecte no hi ha objecte.
-Interés emancipador: alliberar als essers humans de la dominació i la repressió.
-Dogmatisme: que això és així i punt, norma.
-Escepticisme moderat: no diu que podem arribar a coneíxer pero diu que es probable.
-Perspectivisme: que cadascú té un punt diferent de la veritat pero diu que cada persona te un punt de vista diferent.
-Realisme: que el objecte existeix independentment del subjecte.
-Idealisme: que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
-Noesi: no diu que una cosa sigui així sino que ho diu com ideal.
-Prejudici: judicis previs que hem adquirit per cultura i que tenim.
-Ignorància: estat de la ment en què s'admet el desconeixement sobre un assumte.
-Autoritat: una afirmació que s'accepta perqué prové d'un expert.
-Evidència sensible: es la evidencia que va a favor dels sentits.
-Adequeació: relació especial de la veritat amb ajust dels dos elements.
-Coherència: grau de possibilitat entre uns fets observats i una teoria.
-Pragmatisme: identifica el que es cert amb el que és útil.
-Consens: acceptació per una comunitat d'una opinió o ideologia.
-Neccessari: allò que és i no pot ser sengons l'utilitzem.
-Contingent: pot ser que haguès existit o podria ser que no.
-Virtualitat: allò que sembla real, un mon de bits.

William James

William James (Nova York; 11 de gener de 1842 - New Hampshire; 26 d'agost de 1910); filòsof nord-americà amb una llarga i brillant carrera en la Universitat Harvard, on va ser professor de psicologia. Va ser germà menor del famós escriptor Henry James. Va representar un influent paper en la difusió del pragmatisme. Per altra banda, el seu pensament es relaciona amb una doctrina que ell mateix va cridar empirisme radical. Va produir d'una banda Principis de psicologia (1890), obra monumental de psicologia científica, i d'altra banda Les varietats de l'experiència religiosa (1902), per la qual l'hi considera com el fundador de la "Psicologia de la religió", culminació d'una trajectòria vital apassionant. Entusiasta investigador dels processos subliminals de la consciència i dels fenòmens paranormales, va escandalitzar el món científic del seu temps quan va defensar l'exercici lliure dels healers (remeiers o sanadores mentals) i de teràpies com la mind-guareixi En 1904 va publicar Existeix la consciència? on pretenia demostrar que el dualismo tradicional entre subjecte i objecte era una barrera per a una sòlida concepció de l'epistemologia i calia abandonar la autoconsciencia com una entitat oposada al món material. En 1907 publica Pragmatisme: un nou nom per a algunes antigues maneres de pensar, on expressa que el pragmatisme és un mètode per a apaivagar les disputes metafísiques que d'una altra manera serien interminables. És el món u o múltiple? Lliure o determinat? Material o espiritual? El mètode pragmàtic, diu, en tals casos tracta d'interpretar cada noció, traçant les seves respectives conseqüències pràctiques. Quina diferència d'ordre pràctic suposaria per a qualsevol que anés certa tal noció en comptes de la seva contrària? Si no pot traçar-se qualsevol diferència pràctica, llavors les alternatives signifiquen pràcticament la mateixa cosa i tota disputa és vana. James va amb compte de definir el pragmatisme com mètode. Per tant, el seu llibre no conduïx a cap resultat concret sinó que és una manera d'enfrontar-se al món. Tota la seva trajectòria vital es veu marcada per una depressió que sofreix en la seva joventut i de la qual surt, literalment, "obligant-me a viure". Així, centra la resta de la seva existència en una dicotomia de la qual li és difícil escapar, atès que d'una banda, els seus intents de convertir la psicologia en una ciència natural li duu a un incipient determinisme, però la seva idea del lliure albir i del voluntarisme de la consciència, idea aquesta rebatuda posteriorment pel seu deixeble Musterberg, li fan al mateix temps partícip de la idea que qualsevol acte de la consciència transformable en una conducta vitalista, d'acord amb els principis darwinistas predominants en l'època, és vàlida mentre conduïx cap a la supervivència.

El virtual es real?

Jo penso sincerament que una cosa virtual si pot ser real, però al dir això jo crec que el virtual nomès és una il·lusió que ens fa veure la realitat que vol ensenyar-nos aquell lloc virtual.

Nosaltres podem pensar que el que mengem, el que sentim al tocar o al fer exercisi és la realitat, però també poden ser senyals virtuals que s'envien al cervell perque tu sentis tot el que mengis, el que fas, ect. sent presoners d' aquell món virtual.

Jo crec que el virtual és real, però penso que no és veritat i que es un fraude, una mentida o un engany que li provoquen al nostre cervell o organisme i això en fa veure el món virutal tal com volem que ells han fet per entretenir-nos o simplement per empresonar-nos.

Jo crec que el virtual és real i al mateix temps una il·lusió.